El bloc del diari del País estrena una nova secció: Cine Club d’Estiu i comença ni més ni menys que amb la recopilació de tres pel·lícules amb les piscines com a protagonistes. De piscines, a la història del cinema, n’hi ha moltes, però en aquesta selecció es mostra com la piscina pot ser un lloc de somnis, trobades però també dolors.
Us citem aquí les tres pel·lícules que ens proposen:
La piscina
Director: Jacques Deray. Guió: Jean Claude Carrière. Intèrprets: Alain Delon, Rommy Schneider, Maurice Ronet i Jane Birkin. França-Itàlia, 1969.
Una llum encegadora al cel i unes aigües transparents i blaves arran de terra. El cos al sol d’un home jove i bru, estirat al costat d’una piscina, endormiscat. Al fons un profund paisatge verd. La calor d’aquell estiu es veu a les gotes de suor al seu torn nu. Una mà lànguida que bressola l’aigua de la piscina. Amb aquestes imatges comença la pel·lícula La piscina, un film barreja de thriller, drama i amor. Més que amor, potser passió i erotisme. Potser la mateixa passió que Alain Delon i Rommy Schneider van viure durant anys a la vida real. Amb 34 i 31 anys respectivament i una bellesa fora de tot dubte, Delon i Scheneider, tots dos aleshores al cim de les seves carreres cinematogràfiques, es converteixen en el focus d’atenció d’aquesta història carregada d’intensitat i que avui, gairebé 44 anys des de l’estrena, es veu amb placidesa absoluta.
La pel·lícula narra les vacances tranquil·les en una vila propera a St.Tropez de Jean-Paul i Marianne. Tot marxa a la perfecció fins que Marianne convida el seu examant Harry, un antic amic de Jean-Paul, i la seva filla Penélope, a passar uns dies a la casa. Aviat la tensió començarà a créixer entre tots quatre i, sota una aparent cordialitat, es crearà un clima de gelosia i sospites. Penélope, una joveníssima i bellíssima Jane Birkin, atrau les mirades de Jean Paul i les ires dels altres dos personatges.
Les imatges de la piscina -“és el millor de la casa”, li diu Jean-Paul a Harry quan arriba, “n’hi ha moltes en què està tot permès, o gairebé” -, amb les trobades amoroses, les baralles i fins i tot la mort, són el centre d’aquest film que va tenir un gran èxit a França i que a Espanya es va estrenar amb algunes escenes tallades.
Swiming pool
Director: François Ozon. Guió: François Ozon i Emmanuéle Bernheim. Intèrprets: Charlotte Rampling, Ludivine Sagnier i Charles Dance. França / Regne Unit. 2003.
Què tindrà aquesta noia jove i descarada per obsessionar i fer trontollar la rectitud i la serietat d’una escriptora anglesa ja madura i amb manca d’idees? Barreja de ficció i realitat, (això només es coneix al final), Swiming pool , que va conservar el títol en anglès per no entrar en conflicte amb La piscina , és la història d’una escriptora anglesa de novel·la policíaca d’èxit (Charlotte Rampling, 58 anys), que viatja a França, a Lubéron, a casa del seu editor per buscar inspira. Una nit, la filla francesa del seu editor (Ludivine Sagnier, 24 anys) es presenta a la casa i fa malbé la tranquil·litat de la novel·lista.
Rodada en anglès i francès, amb aquest film, François Ozon (París, 1967), un dels directors més mimats a França, va deixar de banda el seu cinema més més teatral i artificial per endinsar-se en una pel·lícula intimista, on va indagar com arriba la inspiració als creadors. Com es troba? Quan arriba aquell dia? Et commou? El que és clar és que a Swiming pool , la novel·lista, buida d’idees, veu renéixer la seva inspiració amb l’arribada, al principi catastròfica, d’aquella jove sensual i sexual.
I novament, aquí, la piscina es converteix en una altra de les grans protagonistes de la pel·lícula. És el lloc de trobada de les dues dones. És l’espai de llibertat i sexualitat, una pantalla on tothom projecta els fantasmes.
Tot i que el film no té la frescor d’altres títols d’Ozon i, en moments, pot resultar una mica tediós, la veritat és que també es veu amb certa curiositat. Charlotte Rampling va aconseguir amb aquest paper el premi a la millor actriu als Premis de Cinema Europeu que concedeix l’Acadèmia de Cinema Europeu.
Jocs secrets
Director: Todd Field. Intèrprets: Kate Winslet, Patrick Wilson, Jennifer Connelly. Estats Units, 2006.
La piscina apareix més aviat tard al metratge d’aquest film, però és on bulli l’amor i la por. Dirigida pel col·laborador de Stanley Kubrick, Todd Field, i amb un repartiment d’autèntic luxe, Jocs secrets és un drama poderós i inquietant, en què diverses persones d’un petit i, en aparença, poble idíl·lic dels Estats Units es creuen de forma casual i perillosa en piscines i parcs. Són moltes les històries que poblen la narració d’aquest film i que reflecteix el xoc entre una societat retrògrada i poruga amb una altra que busca alliberar-se d’aquestes cadenes.
La pileta de Jocs secrets ( Little children és el títol original) no és, com en el cas de les dues pel·lícules anteriors, un lloc privat, sinó una gran piscina municipal, plena a rebentar de nens sorollosos i mares histèriques. És en aquest racó on una mare avorrida (Kate Winslet) busca aquest pare immadur i encara estudiant (Patrick Wilson), i on un pedòfil acabat de sortir de la presó reapareix, amb les seves ulleres i atletes, disposat a seguir “admirant” els cossos imberbes de nens i nenes a sota.
Todd Field (Califòrnia, Estats Units, 1964), que va començar la seva carrera com a actor a Ruby al paradís i va continuar amb Eyes wide shut (Kubrick), és també el director d’ A l’habitació.
